No molestin, per favor

La gent és cada dia més sensible. A mesura que passen els anys ja gent té una tendència natural a queixar-se per qualsevol cosa que fins fa quatre dies no aixecava la mínima reacció. Estem en ciutats cada dia més gran i on la convivència també es torna un xic complicada. Abans al poble jugàvem al carrer i ningú ens deia res perquè només érem canalla. La rutina de les nostres edats és el que ens tenia reservat per al nostre temps d’oci. La cosa és complica molt per als nous adolescents. Això de jugar a la via pública ja és impossible perquè els carrers i places estan fetes per a turismes o per a vianants. Per jugar a la pilota ara s’ha d’anar a alguna pista poliesportiva o patí d’escola que ens obri les portes fora de l’horari escolar. Sort que algú va inventar internet i tots els seus derivats juntament amb els jocs virtuals que et permeten tocar la lluna sense sortir de casa. Potser algun dia aquesta munió d’adolescents autoexclosos de la xarxa haguessin muntat una revolució sorpresa i haguessin enderrocat a més d’un alcalde per privar-los d’espais públics on jugar a pilota.
Els pocs que encara fan del carrer un espai de vida ho tenen cada dia més difícil. Encara no s’han inventat les pilotes que no facin soroll, ni els crits, emocions i passions inaudibles a l’oïda humà. Tot arribarà, però de moment hi ha coses que no han canviat gaire.
Una de les coses més divertides que he anat seguint en els darrers anys ha estat l’evolució de la pista esportiva de la via dels Països Catalans que sembla que té els dies comptats. Tot apunta que esdevindrà un espai sense sorolls. Llavors els seus usuaris ja no podran jugar al futbol ni semblant. Estaran obligats a anar a buscar jocs per a nens més petits que amb quatre gronxadors s’ho passin pipa sense que molestin al veí del segon que fa la migdiada que és el que es tracta. Per arribar fins aquí hem passat per tota una odissea que no té desperdici. Primer de tot, algú amb poca imaginació va pensar que si d’aquest lloc trèiem les porteries i les cistelles de bàsquet, que la gent no jugaria més. Aquesta mesura radical acabaria amb els sorolls definitivament. Però clar, ninguna ment pensant va pensar que en aquesta edat és quan hi ha una dosi més gran d’imaginació en la ment humana. Els joves agafaven jerseis i altres estris i es marcaven les seves porteries, sense necessitat que n’hi haguessin made in Xina. La majoria de joves que van utilitzaven aquest espai amb una dosis d’imaginació i enginy no eren catalans i provenien d’altres punts del voltant del Mediterrani. Es possible que aquesta cultura de la improvisació l’haguessin heretat dels seus pares i avis no acostumats a gaires luxes com pot ser una pista pavimentada amb una xarxa que impedeix que la pilota vagi a petar lluny de la zona de joc.
Però la gràcia de tot plegat és que aquesta pista que algú van posar en el lloc adequat va ocupar el seu lloc abans que no pas la filera d’habitatges on viuen els veïns presumptament molestos. No costa gaire treure el problema posant un parc infantil envoltat en una zona de soroll zero. Aquests joves hauran d’anar a un altre lloc a jugar a pilota perquè són els hereus dels molts que en els nostres temps adolescents també ho fèiem a la via pública. Podran acabar en el patí d’alguna escola pública que durant unes hores els cedirà aquest espai per poder fer realitat les seves aficions futbolístiques. Hi ha pocs espais públics disponibles i alguns estan ocupats per la perícia dels conductors de cotxes abans que deixar-se caure en un pàrquing de pagament. Molt proper allí hi ha una mena de zona verda amb quatre oliveres mal podades que és el lloc on alguns gossos i gats hi fan les seves necessitats. Clar, de moment aquest gest d’evacuació animal no provoca cap soroll ni estridència, però és igual de censurable que la pista si és que realment ho és.

Article publicat el 25 de gener del 2011 al Diari del Baix Penedès