Aquesta és una paraula popular utilitzada a les terres de Lleida per
denominar dins els jocs infantils aquells que pujaves per uns esglaons fins
dalt de tot i després et llençaves avall per una rampa amb els dos braços. Una
mena de Dragon Khan, però amb altres temps i altres tecnologies molt més
austeres. Aquest any que deixem enrere es podria anomenar perfectament any
rascaculs perquè la nostra societat continua baixant en aquesta rampa fins que
algun dia, esperem que no molt llunyà acabarem quasi tots amb les nostres
natges ( una paraula massa complicada pel lloc que designa)
La turmenta perfecta cada dia es deixa notar més intensament en la nostra
realitat quotidiana. El que fins fa uns mesos eren especulacions que acabava
amb “això no podrà ser”, han superat les previsions més pessimistes. Els
afectats confien que la cosa s’aturi aquí i no vagi més enllà d’aquesta línia
vermella que ja fa dies que ha creuat.
En un any en què hem viscut dues vagues generals i unes eleccions
autonòmiques que tothom recorda perfectament s’ha vist clarament que cada dia
els partits i sindicats principals van perdent pes específic per deixar pas a
noves idees i formacions que van entrant amb força el panorama de la sobirania
popular.
En aquesta comarca hem seguit treballant per eradicar el top manta de les
nostres costes. Un tema d’hipocresia social i política per unes persones que
tot i que es fa la vista grossa perquè continuen residint a casa nostra no
se’ls dóna la possibilitat de guanyar-se la vida d’una forma legal ni tan sols
alegal. Es poden destruir centenars i milers de productes confiscats als seus
protagonistes, però el problema hi continua estant. Només és qüestió de
voler-ho veure o mirar cap a un altre cantó.
Aquest fet anterior ha estat objecte d’algun titular més o menys encertat,
però el que ens passa molts cops per alt, encara que la majoria de ciutadans ho
traduïm en petits comentaris de carrer o d’ascensor és el gran moviment que hi
ha en l’obertura de nous establiments, en molts casos de caràcter familiar.
Tothom sap que aquest moviment no és fruit d’una riquesa en la societat,
sinó tot al contrari. Són moltes les persones que vist que no els truquen de
cap oficina de treball, tenen la sensació que molts dels currículums enviats
van a parar a les escombraries i els seus amics i parents ja no poden moure més
fils han pensat en crear un propi negoci amb els diners de l’atur i algun
préstec que el banc els ha donat amb moltes garanties.
Alguns d’aquests herois anònims que lluiten per la seva simple
supervivència acaben creant un negoci que els permet viure d’una manera
senzilla, però conservant la il·lusió que és el que al final de mes és el que
més enriqueix.
La nostra comarca que durant molts anys ha estat en un silenci consentit
recupera aquells moviments en defensa del Sanatori, en contra de la
privatització de l’aigua al Vendrell i en contra del pas del TGV per la nostra
comarca que abans d’aquest segle tenien
el seu pes social. Amb el nou segle i
les vaques grosses de la construcció i els seus derivats ens havia posat a tots
en el camí de la felicitat consentida. Ara quan els somnis s’han esvaït i la
realitat va entrant amb força trencant moltes il·lusions amb peus de fang, la
gent i els votants, que és el que realment interessa, ha tornat a demanar allò
que els pertoca. Vaig participar
intensament en el tema de l’escandalosa pujada del preus del Patronat d’Esports
Municipal del Vendrell. Va ser tot un màster per mi que va suposar un esglaó
més en l’ofici de manobre en la pedrera
de la premsa comarcal durant més de 13 anys. Aquest pot ser el principi d’una
manera de fer que ens retorni a les darreres dècades del segle XX. S’han acabat
les vaques grasses. La nostra societat actual és insostenible i els polítics no
ho volen acceptar ni hi volen posar remei real. Aviat arreu hi haurà noves
sorpreses. Moltes són les persones que ja no tenen por a perdre res. El dipòsit
de benzina va perdent contingut de mica en mica enmig del silenci social. Els
polítics ben trajats ens volen enlluernar en miracles irreals. Només cal
esperar quan serà la propera cita. Les xarxes socials fan la resta. Seguim
baixant pels rascaculs. Fins quan? Per cert que l’any que ve siguin com a mínim
igual de bo que el que deixem enrere. Article publicat a l'Eix Diari a partir del 27 de desembre
1 comentari:
als polítics no els interessa posar remei, se'ls hi acabarien les mamelles i en sobren tants!!!!!! Merkel pleaseeeeee, fés neteja que aquests malparits ens mataran de ganar abans que deixar la cadira
Publica un comentari a l'entrada