Fa uns dies que vivim immersos en el 2014. L’any que Catalunya hauria de fer una consulta sobre
la voluntat popular sobre si vol convertir-se un nou estat d’Europa. Una mena
d’eufemisme políticament correcte per demostrar que volem tocar el dos
d’Espanya. Mentrestant parlem del
referèndum, la pregunta i si les paperetes són blanques o roses ens manté a
tots entretinguts allunyats del dia a dia.
Suposo que ara per ara i sinó canvien les coses jo no veig gaire clar que tingui lloc a casa
nostra un referèndum vinculant sobre el futur del Principat. De moment és
l’excusa ideal per mantenir al poble aliè a les retallades, eros, acomiadaments
massius i altres elements silenciosos que
van aniquilant la societat del benestar que semblava que teníem. Si he de ser
sincer, he de reconèixer que tampoc m’esperava veure la massiva resposta
popular a la Via Catalana del passat 11 de setembre. Moltes persones han
vinculat en els seus propòsits de futur la
millora social amb la independència. Un discurs molt fructífer per
aconseguir vots a casa nostra, però que pot resultar molt traïdor sinó es mena
bé el carro.
L’actualitat de nostra comarca marcada per uns valors pèssims en atur,
ensenyament i riquesa econòmica anirà solcant les 4 estacions anuals intentant
reaplicar la seva filosofia que és un copiar i enganxar de l’any anterior i
d’uns quants de més enllà, també.
En aquests partits d’amics per sempre que s’han configurat els consistoris
del Vendrell, Calafell, Santa Oliva, Bellvei entre altres haurà de començar a
marcar alguna diferencia entre els seus socis si és que realment encara n’hi ha
alguna o ja s’han llimat totalment amb 3 anys de convivència al poder. No m’estranyaria
gens que el PP i ERC vagin de la maneta
reclamant més llibertat a la nostra nació. Tal com està el patí, practicar la
política de la “puta i la ramoneta” ja
no és tan efectiva com abans. Ara els partits han de marcar una línia clara. La
política d’anar segons bufa el vent et pot deixar a la vorera a les primeres de
canvi. Si posem els peus a terra, de moment, no he vist que hi hagi cap
candidat escollit per a les properes eleccions del maig del 2015. Tal com està
el patí suposo que seran els mateixos de sempre amb un retoc fotogràfic,
recuperant imatges de la primera comunió
eliminant arrugues i altres símptomes del pas del temps en el cutis i i
el moviment al caminar. Ara per ara no sembla que cap partit estigui treballant
cap nova promesa electoral en les principals ciutats. La gent ja està farta
dels mateixos de sempre. Els partits nous són els que es poden emportar el gat
a l’aigua si ho fan amb dos dits de front i no reprodueixen en les seves files
el mateix que critiquen de les sigles clàssiques.
Evidentment no esperarem ni que el Logis Penedès ens solucioni la vida a
moltes famílies baixpenedesenques ni que a la Bisbal del Penedès s’instal·li
cap empresa capaç de donar feina a tot el municipi i part de l’estranger.
Sembla que si que tindrem arregladeta la C-51 per anar a Valls i poder tornar
amb una manat de calçots al portaequipatge del cotxe. Però s’han carregat una
entrada de la Bisbal per la carretera de Valls. És qüestió de fer turisme.
El nostre endeutament, a grans trets, és d’una magnitud que no podem
esperar retornar ni de bon tros el deute que tenim acumulat. Anar mantenint el tipus i si es pot
estalviar algun cèntim millor que millor però no fer més gros el forat dels
nostres números vermells. Val més que no tractem gaire aquest tema espinós. Si
ho fem amb molt de maquillatge mediàtic.
A Cunit tornaran a treballar el tema del Penedès Marítim sense que acabi
tenint gaire transcendència fora els seus límits municipals. És un poble
eixerit com diu la dita i sempre poden sorprendre amb noves iniciatives que
trenquin una mica la rutina política comarcal. Calafell, ara que ja tenen la
seva gran superfície comercial al costat del nou mercat seguiran plantejant
noves fires i firetes medievals, de pagesos, pescadors o poetes de la vida si
fa falta amb els mateixos, però canviant quatre coses perquè ens sembli una
cosa totalment diferent. Atrapats en el temps en un model ja pesadet.
El Vendrell seguirà al mig de la comarca esperant que els russos rics
visitin les nostres platges per alleugerir una mica la malmesa economia.
Seguirem amb el tira i arronsa del top manta que ara per ara es manté en forma
tot i que no registra els nivells de fa un parell o tres d’anys. Posarem un
quants policies al passeig i tot semblarà controlat.
Seguiran les retallades i de mica en mica ens anirem acostumant a ser més
pobres perquè al final la normalitat ja és tenir la calefacció apagada i
arribes a confondre els radiadors amb
alguna peça artística d’un artista famós que va triomfar lluny de casa nostra.
Els trens continuaran passant cada hora pel Vendrell tot i les moltes
emocions que mostrem la classe política en els plenaris de la comarca. Ens
quedarà el consol que per Nadal podem patinar a la Rmabla i que els nostres
productes ja comencen a tenir sortida a casa nostra després d’iniciatives tan
lloables com el Vine...tast i els seus germans. Serem feliços encara que els
contenidors siguin la dispensa obligada o la forma de guanyar-se el pa de cada
dia. Ja no tindrem quasi bancs i poques immobiliàries obriran les portes, però
arribarà Carnaval, la festa major, la festa dels barris i ho gaudirem plenament
com toca. Què més volem? Sempre ens queixem. Som uns desagraïts per definició. Article publicat a l'EixDiari, Baix Penedès Diari i Diari del Baix Penedès a partir del dia 10 de gener del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada