Tothom ha d’estar orgullós
del lloc on neix i d’on viu Aquesta és la base de tot plegat perquè comencem a
generar un canvi a millor. Jo evidentment estic orgullós del meu poble,
Albinyana, que ha evolucionat molt des de que fa uns 10 anys vaig decidir anar
a viure al Vendrell. Albinyana és un poble modern que s’ha pogut mantenir al
marge de l’especulació urbanística, perquè la crisis va venir en el moment
oportú. Ha realitzat un creixement més o menys ordenat i amb certa coherència.
Evidentment estic parlant del nucli històric d’Albinyana. Una cosa ben diferent
és la Papiola o les dues bonaterres que juguen a una altra divisió. No tenen
res a veure amb el ha viscut el nucli més antic i en certa manera també les
Peces.
Per coses de la vida vaig
anar a petar directament al Vendrell.
Fa 20 anys que em dedico a donar la meva opinió sobre diferents aspectes
del municipi i rodalies perquè estimo la vila i la comarca. Evidentment en
algunes puc coincidir amb algú i en altres es poden generar moltes veus
contràries a les meves propostes, però això no em preocupa gens. El que seria
problemàtic és que tothom estés en contra o favor. Llavors ens hauríem carregat
l’escala de colors i només tindríem el blanc o negre per poder veure la nostra
realitat. Evidentment per globalitat també estic orgullós de pertányer a
aquesta terra entre Tarragona i Barcelona que gaudeix de moltes denominacions
oficials. Però en aquest cas concret el
més adequat seria el Penedès. Si la meva intenció és publicar aquest breu apunt
personal en una revista d’alta volada tindria molt clar que hauria de denominar
la nostra terra com Barcelona que és una marca
més comercial i internacional
que ens defineix.
La nostra història ens
l’acostumen a escriure els guanyadors o aquelles persones que gaudeixen d’un
cert estatus social consolidat. Evidentment que aquells que estan en situacions
més precàcies no acostumen a deixar en primera persona la seva emprempta en la
història. Tenen el seu protagonisme de la mà d’altres sectors socials.
Els personatges mediàtics de
la nostra comarca sempre han estat un grapat. Jo crec que repassant la
biografia d’un centenar de persones del Baix Penedès d’un parell o tres de
dècades podríem entreveure la història oficial d’aquesta comarca. La gran resta
ha quedat una mica al marge d’aquesta foto més popular de casa nostra.
Però al llarg d’aquests anys vas creuant dades i traient conclusions de
l’actualitat. Aquest petit exercici et permet extraure conclusions que massa
cops no concorden amb les notes oficials.
Un petit exemple el tenim quan fa uns 8 anys es parlava de construir una
mena de pavelló o zona coberta per a les de fires al Vendrell. Una idea que evidentment pot arribar a tenir la seva
lògica i que es pot incloure perfectamente dins algun programa electoral amb la
possibilitat que aporti algun vot.
És prou clar que el
primer que hem de fer és crear les
nostres fires. Si tenim un recinte i no sabem que hi posem a dins huarem fet un
mal negoci. Ara hem de buscar una mena de fira del Pilar ( cada dia estem més
lluny del 15 d’octubre) del Vendrell i anar bastint un model que amb les
properes edicions es vagi consolidant cap al futur. Més endavant si la cosa
rutlla i quan les finanaces ho permetin ja ens plantejarem si fem el recinte.
No val la pena esmentar Turismar perquè ja fa uns anys que està a nivells
freàtics i necessita una remodelación integral o una nota oficial que ja no se
celebrarà més, però això no va enlloc.
Jo m’estimo la comarca i ja
estic més que fart i tip que amb més d’un quart de segle de vida al Consell
Comarcal només hi hagi hagut presidents que hagin compaginat les alcaldies de
Calafell i el Vendrell. És una institució pública dedicada especialmente als pobles més petits quan els municipis
més grans es poden permetre el luxe de fer la seva política. A més, amb
l’agravant que el president era l’alcalde del muncipi, per més inri. A veure si
la cosa canvia en les properes eleccions. Tot apunta que les seccions locals
dels principals partits de la comarca no tenen quasi veu a nivell comarcal o
simplement els de les localitats més grans tenen grans dots d’oradors i els
toregen com volen.
Jo estic content del Vendrell
i em sento orgullós de ser-ho. Per això vull que tothom tingui les mateixes
oportunitats i no estem sempre jugant amb els mateixos cognoms que es remunten
a l’època de màxim esplendor de la Palfuriana.
M’agrada aquesta vila tal com
és i no pas tal com volen que sigui. Ni multiplican el nombre de visitants
d’alguns actes públics ni convertint els fracasos en èxits consolidats. Hem de
tenir el compte el que tenim perquè alguns ja prou bé sabem que hi són, però hi
ha molts altres que merexien sortir de l’anonimat perquè s’ho mereixen i no ens
hem de resignar a viure sempre de les
mateixes glòries i gestes bèliques. Estem en una comarca per construir encara
que recursos econòmics no en tenim gaires, però tenim altres coses que ens
poden ser útils a part de la platja, massa explotada. No cal que els esmenti
aquí.
Aquest és un Vendrell on es
parla català, però en realitat es parla
més castellà i en alguns barris l’arab o el berber és gairebé majoria. Jo estic orgullòs d’aquesta realitat que
veus al carrer i no pas d’aquesta imatge virtual que alguns pretenen mantenir
viva i compartir-la amb els seus afins, però que cada dia està més lluny del
carrer. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 1 d'abril del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada