Un dia trist, un dia primer de juliol. Avui ens ha deixat el Ferran Rodríguez, un periodista fet a si mateix que durants molts anys ens ha anat explicant tot allò que passava al nostre entorn; ja sigui cultura, esport, gastronomia, política, societat i tantes altres temes que al llarg de la seva dilatada vida ha tractat. El Ferran no era dels qui feien copiar i pegar, ell estava al peu del canó a veure que passava, ja sigui en una cantada d'haveneres o en un partit de futbol. Ha passat per diferents mitjans com el 3 de vuit, Calafell Ràdio, l'Espigó, L'Espigol, un diari efímer de l'Alt Penedès. Era una persona que et podries trobar a qualsevol hora de la nit o del dia allí on estava la notícia, sempre amb un somriure amable, la seva càmara de fer fotos i la grabadora en els temps memorables. Una persona que era amic dels seus amics i que coneixia perfectament les persones que són i han estat l'actualitat d'aquesta comarca en els darrers 20 anys. Possiblement hem llegit moltes coses d'ell, però les més interessants no les ha publicat perquè ell tenia molt clar fins on arribava la seva ètica professional. Era un bon jan, però ni molt menys en el sentit d'ensopit que a vegades s'aplica, ell estava darrera la notícia i la informació fos l'hora que fos. No era una persona de treballar vuit hores diàries, entre una cosa i l'altre estava moltes hores davant dels micros ja sigui gravant o en directe. Era la seva gran passió. Acostumava a trobar amics i coneguts allí on anès perquè ell tenia molt apamada aquesta comarca que és la nostra i la seva tot i que ell va néixer a Sitges i tot hi viure al Vendrell es guanyava les garrofes a Calafell, fent allò que feia. Una persona que sabia treure suc de les persones que tenia allí davant. Una persona que sabia que els seus protagonistes eren la gent d'aquí, la gent anònima, encara que sempre que podia es feia la foto amb algun famossillu que es trobava per la vida. El darrer dia que el vaig veure va ser el passat diumenge de Rams al Vendrell mentre desfilaven els nazarenos amb la seva dona i la seva càmara no perdent pistonada. Ell ha de tenir un dels arxius fotogràfics i de so més interessants de la comarca. Espero que algú els conservi perquè era una persona que sempre que podia feia les fotos de rigor. Tot i estar en diaris en principi presumtpament rivals sempre hem tingut molt bon rotllo com tots els periodistes del Baix Penedès en l'època daurada d'aquest ofici quan 5 ó 6 mitjans com a mínim et permetien una lectura de la realitat. Ara la cosa ha minvat molt i l'esperit crític i els titulars inspirats només es pot veure en casos molt concrets del periodisme local en un món on tothom pot emular fer de periodista a traves de les xarxes socials. Guardo molts records d'ell, sobretot de la seva manera de fer, de la seva fidelitat a la seva professió, de la seva gran feina que potser només li donava per un breu, però ell estava allí a veure que passava. Et trobarem a faltar. Una forta abraçada des d'aquesta part de la realitat, espero que segueixis fent la teva feina allà dalt o on siguis i no deixis mai de donar vida a aquest tarannà que t'ha fet especial. Semblava que estessis atrapat amb el temps perquè les anys no passaven per tu i sempre guardaves les formes, les compostures i sabies estar. Molta sort i aquí seguiràs ben viu pel tot el que has fet i per totes aquell munt de persones que han passat davant teu i avui en dia s'amaguen en arxius, però estan allí gràcies a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada