L'Àngel (Tobies) cara b

Sent justos i sincers he d’ admetre que no sóc el qui regenta el campanar.

Quan la mare em feia anar buscar cafè vaig aprendre on eren les escletxes per sortir del cel sense que m’enxampessin, també aprofitava per barrejar-me entre la gent. Els seus cants i rialles m’omplien d’energia amb el temps altres membres del cel, que la mare per lluir de fill els hi explicava el viatges, aquestos aprofitant la l’avinentesa em carregaven d’encàrrecs.

Passat el temps el Paredéu em va reclamar per la feina per la qual m’havien educat, inspirador, com sabia les dreceres del cel i de la terra la feina d’una setmana la vaig fer en un dia, en arribar a casa orgullós en Rafel, un dels meus millors amics, em va desafiar a que agafés una espurna del sol que era el que el Paredéu desitjava, en aquell moment només pensava en complaure el Paredéu. No ho recordo gaire bé però una espurna se’m va colar gola avall tot just quan em pensava que en tenia una a la mà després em vaig desmaiar.

Al despertar estava tot socarrimat tant que el sanitari dubtava que tornes al seu color original ara era un àngel negre. El Paredéu  em va cridar i com a càstig per ser massa agosarat per empaitar una espurna del sol em va ordenar restar al seu costat, però com que l’hi feia cosa veure’m tan negre em va tancar dins un armari on jo podia escoltar i veure el que passava per un foradet. En dos visites ja vaig veure el que passava el emissaris mentien sobre la terra per complaure al Paredéu. Una de les visites va ser d’en Rafel que penedit dels seus actes es volia canviar per mi reben una negativa.

Jo mentre tenia feina en un rau-rau a la panxa mes unes petites basques i vaig expulsar una llumeta la qual amb una rapidesa increïble va desaparèixer perll foradet. Ensopit pels dies de sentir mentides que m’he esperava l’entrada de sobre de la llumeta vaig  sentir un esglai al cor. La llumeta es movia d’una banda a l’altra, cada cop més depressa fins que sortia i entrava a l’armari. Ara t'entenc, jo no puc sortir. Sóc massa gran per passar pel forat.  En un gest sobtat la llumeta es va precipitar cap a mi introduïnt-se al mig del front. Va passar el temps que el Paredéu va creure necessari per al meu càstig i em va retornar el meu càrrec d’inspirador. Tot seguit vaig anar a veure en Rafel que era tant el seu arrepentiment que no ho va dubtar. Quan l’hi vaig proposar que es canvies per mi, en Rafel amb va substituir al baixar a la terra amb les meves robes, el sarró i la llista. El seu esperit d’arcàngel el va fer despertar-se i tocar el campanar. Ara és feliç custodiant el poble (Guadia fidelis) i jo vaig escapar seguint la veu de la llumeta que tenia dins al cap fins que vàrem arribar a una gran esplanada. Allí l’espurna va sortir de mi. La intensitat de la seva llum augmentava igual que la seva intensitat en un sospir la llumeta  va començar a donar voltes, m’emvoltava una llum intensa i neta. Un flash i tot va a tornar a la normalitat. Bé tot no. Ja no tenia les ales, les cames eren de cabra i dos banyes al cap.  Què m’has fet llumeta malvada ? La llumeta va tentinejar com que em  dic Pan i des de quan fas soroll? La llumeta comença allunyar-se de mi. Jo la segueixo i li demano explicacions em diu que així és la vida. Ella comença a córrer, corro darrera seu. ella campaneja. Jo no em puc estar de cridar “Campaneta esperaaaaaaaaa....” Aquest bonic conte vendrellenc és del Petakilla