Una de les
costums que tenim massa accentuades en la nostra societat és posar-ho tot en el
mateix sac. Ara estem tots cofois i contents, bé només la majoria, per haver
recuperat la Vegueria Penedesenca. Fa 100 anys anar del Vendrell a Vilafranca
era com anar ara del Penedès a Madrid. Anar de Vilafranca a la capital catalana
era com actualment anar a París i així podríem treure un munt d’exemples. No
només s’havia de tenir en compte aquesta situació al hora de viatjar sinó que
les notícies podien arribar amb una setmana de diferència d’una capital al més
allunyat dels seus municipis.
Els postres
avantpassats naixien, vivien i morien al Penedès en la gran majoria de casos
quan no hi havia una guerra, una epidèmia o alguna cosa que els feia migrar cap
a un altre indret a la recerca de més seguretat. Ara tot això ha canviat. ¿Quantes
famílies fan servir el Penedès com a simple ciutat dormitori a la recerca d’una
qualitat de vida millor o més econòmica, però treballen a l’Àrea Metropolitana
de Barcelona amb qui se senten totalment identificats? El Penedès és molt bonic
per a consum intern, per a sentir-nos feliçment arrelats a un territori, però
si toquem de peus a terra jo puc tenir els mateixos punts en comú amb un hereu
d’Altafulla que amb un de les Cabanyes. Però si som capaços de ser realistes i
mirar una mica d’on vénen els darrers fluxos migratoris potser estarem més
vinculats amb Sant Boi de Llobregat que no pas amb Canyelles. Totes aquestes
persones que han vingut, vénen i vindran de les rodalies de Barcelona mantenen
una molt bona relació amb els seus llocs d’origen.
Hi ha més gent en
aquest territori penedesenc mirant la tele quan hi ha una notícia de
l’Hospitalet de Llobregat que no pas a Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta és la
nostra realitat del segle XXI ens agradi o no. Tenim dret a ser nostàlgics,
però hem de tocar de peus a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada