Hi ha una cosa que de mica en mica se’ns va escapant de les mans i no ens donem ni compte. A mesura que passen els anys anem perdent el nostre nivell de civisme i de convivència amb altres mortals. Alguns l’han perdut fins a un nivells tan preocupants que només utilitzen els serveis mínims per no ser tatxats directament de maleducats.
Quan vam deixar d’escombrar davant de les nostres cases ens vam donar compte que l’Ajuntament havia contractat una empresa de neteja que ho feia per nosaltres. Ja fa anys que són poques les persones que ho fan. Crec que en cap cas passa més enllà dels límits de la vorera.
El nostre passotisme ens porta a deixar la bossa d’escombraries al terra si comprovem amb un simple cop d’ull que algú ho ha fet abans que nosaltres. De què serveix aixecar la tapa per veure si realment està ple? Ens limitem a emular el nostre predecessor qui ha deixat allò allí sense mirar si estava buit o ple.
El passotisme també passa per la nostra selecció de residus. Moltes persones no el fan i en el container de les escombraries tot hi cap. Encara que la veritat la fórmula que s’utilitza peñ que fa al plàstic no l’entenc gaire. Barrejar en un mateix recipient llaunes buides de cervesa i botelles de llet, entre altres varietats. Jo no li veig gaire coses en comú. Encara que la veu la tenen els especialistes
Passotisme a l’hora de portar la canalla al col·legi. Hem de deixar el cotxe ben a prop de l’entrada al recinte perquè haguem de caminar el més mínim. Tot plegat són un parell de minuts però aquesta conducta genera molts cops retards considerables per l’acumulació de persones que fan servir els mateixos criteris.
El passotisme ens empeny sense voler a estacionar el vehicle sobre la vorera impedint que les vianants facin ús de la seva part de la via pública quan no el posem en un pas de vianants o baixador per a minusvàlids.
Passotisme és aquest esport que ens obliga a anar cadascú en un vehicle diferent encara que treballem en el mateix centre i en el mateix horari. Per què he d’esperar el meu veí cinc minuts si jo amb aquest temps ja sóc a casa assegut a taula mentre el microones rescalfa el menjar preparat.
Ens estan educant per ser grans professionals i adquirir grans coneixements en temps realment miraculosos. Aprenem idiomes en 15 dies, cuinem en 2 minuts, ens plantem a Madrid en 3 hores, tenim tot el coneixement mundial a través de l’ordinador i el mòbil. Som autèntics déus. Un tret que ens permet sentir-nos superiors als nostres éssers semblants que segurament mai tindran la colecció de perfums francesos que jo he fet en les darreres deu setmanes mentre em comprava religiosament una revista de moda.
Som petits deus que no creiem ni en polítics, ni en els encarregats del torn, ni en capellans, ni en jutges, ni en el veí que ens vol remarca aquella norma cívica que acabem de superar. Ens atrevim a mentir subtilment al policia municipal que ens ha enganxat amb el cotxe mal aparcat.
Ho tenim tot a mà. Abans canviar de canals et suposava almenys que algú s’aixeques del seient per tocar una tecla de l’aparell. Ara ho pots fer còmodament des del sofà. Teníem dues cadenes i no ens atrevíem a fer zapping. Ara en tenim 26 o més i ens avorrim perquè no fan res a la caixa tonta i perquè en dos minuts i sense moure més que un dit puc saber que fan en cada cadena televisiva.
Perquè hem d’aixecar la tapa per tirar dintre les escombraries? No té cap sentit. Que em passarà? No res? Doncs ja està bé. Movent un dit puc decidir sobre si vull continuar mirant el president d’Amèrica. No aixecaré pas una tapa metàl·lica amb el peu per podent deixar una cosa si ho puc deixar al costat i ben apiladet.
Nosaltres tenim la raó. El mestre, el policia, el nostre jefe ens poden enganyar, però nosaltres si que estem ben encaminats. Fins ara els bancs ens permetin complir tots els somnis encara que estessin molt lluny de les nostres possibilitats econòmiques reals. Ara aquests poders crematístics ja s’han acabat, però ens queda totes les altres coses encara que sigui prement un botó d’algun aparell made in Xina. Som grans herois amb xancletes i barnús perquè el termòstat made in Taiwan vetlla per mantenir la temperatura de la nostra llar.
Quan vam deixar d’escombrar davant de les nostres cases ens vam donar compte que l’Ajuntament havia contractat una empresa de neteja que ho feia per nosaltres. Ja fa anys que són poques les persones que ho fan. Crec que en cap cas passa més enllà dels límits de la vorera.
El nostre passotisme ens porta a deixar la bossa d’escombraries al terra si comprovem amb un simple cop d’ull que algú ho ha fet abans que nosaltres. De què serveix aixecar la tapa per veure si realment està ple? Ens limitem a emular el nostre predecessor qui ha deixat allò allí sense mirar si estava buit o ple.
El passotisme també passa per la nostra selecció de residus. Moltes persones no el fan i en el container de les escombraries tot hi cap. Encara que la veritat la fórmula que s’utilitza peñ que fa al plàstic no l’entenc gaire. Barrejar en un mateix recipient llaunes buides de cervesa i botelles de llet, entre altres varietats. Jo no li veig gaire coses en comú. Encara que la veu la tenen els especialistes
Passotisme a l’hora de portar la canalla al col·legi. Hem de deixar el cotxe ben a prop de l’entrada al recinte perquè haguem de caminar el més mínim. Tot plegat són un parell de minuts però aquesta conducta genera molts cops retards considerables per l’acumulació de persones que fan servir els mateixos criteris.
El passotisme ens empeny sense voler a estacionar el vehicle sobre la vorera impedint que les vianants facin ús de la seva part de la via pública quan no el posem en un pas de vianants o baixador per a minusvàlids.
Passotisme és aquest esport que ens obliga a anar cadascú en un vehicle diferent encara que treballem en el mateix centre i en el mateix horari. Per què he d’esperar el meu veí cinc minuts si jo amb aquest temps ja sóc a casa assegut a taula mentre el microones rescalfa el menjar preparat.
Ens estan educant per ser grans professionals i adquirir grans coneixements en temps realment miraculosos. Aprenem idiomes en 15 dies, cuinem en 2 minuts, ens plantem a Madrid en 3 hores, tenim tot el coneixement mundial a través de l’ordinador i el mòbil. Som autèntics déus. Un tret que ens permet sentir-nos superiors als nostres éssers semblants que segurament mai tindran la colecció de perfums francesos que jo he fet en les darreres deu setmanes mentre em comprava religiosament una revista de moda.
Som petits deus que no creiem ni en polítics, ni en els encarregats del torn, ni en capellans, ni en jutges, ni en el veí que ens vol remarca aquella norma cívica que acabem de superar. Ens atrevim a mentir subtilment al policia municipal que ens ha enganxat amb el cotxe mal aparcat.
Ho tenim tot a mà. Abans canviar de canals et suposava almenys que algú s’aixeques del seient per tocar una tecla de l’aparell. Ara ho pots fer còmodament des del sofà. Teníem dues cadenes i no ens atrevíem a fer zapping. Ara en tenim 26 o més i ens avorrim perquè no fan res a la caixa tonta i perquè en dos minuts i sense moure més que un dit puc saber que fan en cada cadena televisiva.
Perquè hem d’aixecar la tapa per tirar dintre les escombraries? No té cap sentit. Que em passarà? No res? Doncs ja està bé. Movent un dit puc decidir sobre si vull continuar mirant el president d’Amèrica. No aixecaré pas una tapa metàl·lica amb el peu per podent deixar una cosa si ho puc deixar al costat i ben apiladet.
Nosaltres tenim la raó. El mestre, el policia, el nostre jefe ens poden enganyar, però nosaltres si que estem ben encaminats. Fins ara els bancs ens permetin complir tots els somnis encara que estessin molt lluny de les nostres possibilitats econòmiques reals. Ara aquests poders crematístics ja s’han acabat, però ens queda totes les altres coses encara que sigui prement un botó d’algun aparell made in Xina. Som grans herois amb xancletes i barnús perquè el termòstat made in Taiwan vetlla per mantenir la temperatura de la nostra llar.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 14 de novembre del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada