Europa
Fa dies que propostes de convocatòries a diferents actes, banderoles, propaganda en diferents mitjans de comunicació ens estan recordant la gran cita d’aquest diumenge: Europa. Un bocí del seu parlament ha de sortir escollit pels nostres vots. Però Europa encara sembla que ens cau massa lluny. Senzillament, les persones que haurien de vendre aquest producte no l’han sabut presentar a la realitat social que integra aquest gran projecte comú.
Vas per alguns carrers del Vendrell i et preguntes on està realment aquest continent que ens cita aquest diumenge a les urnes. Potser si ens convidessin a votar sobre el futur del Magrib moltes persones ho entendrien millor que decidir sobre una cosa que ens cau cap el nord, concretament per Estrasburg, un lloc llunyà que no troba ni en el GPS d’oferta d’un grans magatzems. Europa ens ha servit perquè molts agricultors poguessin aconseguir subvencions per als seus conreus. El futbol també ens ha ajudat una mica a entendre els secrets d’aquest vell continent. Encara tenim la ressaca del el Barça que ha fet un excel·lent paper de la mà del Pep Guardiola. En el terreny musical, tenim Eurovisió que des de que presentem cantants políticament correctes que no tenim tant de ressò com ho vàrem fer en l’edició del 2008 amb el Chiquiliquatre. Un fenomen que va redescobrir per a molts aquest concurs internacional. Si anem d’europeus, les coses no ens van bé. Hem d’anar amb aquest toc peculiar que sempre ens ha caracteritzat. En el moment que perdem aquesta essència tan nostrada estem condemnats a prendre la nostra identitat que sempre ens ha fet peculiars.
Europa ens permet compartir l’euro sense haver d’anar al banc a buscar canvi cada vegada que creuem una frontera. L’any 2002 moltes persones tenien por de reviure els temps de la Guerra Civil quan el canvi de moneda va convertir els bitllets en simples papers sense cap valor econòmic. Ara ja fa temps que ho hem superat i fins i tot ens hem acostumat a comptar amb la nova moneda amb multitud de variacions. Poques vegades fem servir les pessetes com a referència.
Això de que cada any d’una manera quasi sistemàtica es citin a les urnes es fa una mica pesadet en una societat on el passotisme va superant el seu pes real en el conjunt de valors socials. Quan la dictadura es va acabar, anar a votar feia il·lusió a moltes persones que durant molts anys van estar privades d’aquest dret. Però amb el temps hem anat descobrint que mani qui mani, les coses no canvien gaire. Llavors al final resulta que ens hem oblidat els grans programes i ideals de la nostra història més recent. Els nous missatges polítics que triomfen és quan et donen 2.500 euros per cada fill o una bestreta de 400 euros a compte de la declaració de Renda del proper exercici. Els de la dreta ( centre dreta) et garantitzaven arribar a cap de mes, però sense quantitats exactes. Una cosa més genèrica, sense entrar en detall. Però totes aquestes paraules màgiques que semblen extretes d’una aventura fantàstica del Harry Potter. Vivim immersos en grans termes com sostenibilitat, igualtat, mobilitat que encara continuen funcionant, però la seva credibilitat està en nivells tan freàtics que ja no els utilitzen ni els seus usuaris més coneguts, els polítics, com a puntals ferms per guanyar unes eleccions. Són termes massa prostituïts i han quedat quasi inútils en boca de la classe política.
Europa ens queda molt lluny per la majoria de mortals. Ara que cada dia utilitzem més els vols de baix cost i resulta una mica més econòmic anar d’un lloc a un altre, ens costa entendre una mica tota aquesta mena de pastís amb molts colors i formes que des de fa uns dies que ens volen vendre de mala manera. També ens declaren el seu amor, es preocupen pel nostre futur i que per un cop cada quatre anys que confiem amb ells. Aquesta malmesa confiança ja l’hem donada molts de cops a tothom qui ens ho ha demanat. Massa vegades les nostres bones intencions ens han sortit granota. A veure que passa d’aquí dos dies. Jo crec que si més del 50% dels electors no pensen com jo fins i tot ser un gran èxit. Tot depèn del temps, comunions, bodes, cites esportives i altres esdeveniments que ajudaran a polir aquest presumpta poca assistència a la cita electoral del diumenge. Molta sort i que guanyi el millor encara que a fi de comptes el dia següent serà el dilluns i pocs notarem el resultat de tot plegat.
Fa dies que propostes de convocatòries a diferents actes, banderoles, propaganda en diferents mitjans de comunicació ens estan recordant la gran cita d’aquest diumenge: Europa. Un bocí del seu parlament ha de sortir escollit pels nostres vots. Però Europa encara sembla que ens cau massa lluny. Senzillament, les persones que haurien de vendre aquest producte no l’han sabut presentar a la realitat social que integra aquest gran projecte comú.
Vas per alguns carrers del Vendrell i et preguntes on està realment aquest continent que ens cita aquest diumenge a les urnes. Potser si ens convidessin a votar sobre el futur del Magrib moltes persones ho entendrien millor que decidir sobre una cosa que ens cau cap el nord, concretament per Estrasburg, un lloc llunyà que no troba ni en el GPS d’oferta d’un grans magatzems. Europa ens ha servit perquè molts agricultors poguessin aconseguir subvencions per als seus conreus. El futbol també ens ha ajudat una mica a entendre els secrets d’aquest vell continent. Encara tenim la ressaca del el Barça que ha fet un excel·lent paper de la mà del Pep Guardiola. En el terreny musical, tenim Eurovisió que des de que presentem cantants políticament correctes que no tenim tant de ressò com ho vàrem fer en l’edició del 2008 amb el Chiquiliquatre. Un fenomen que va redescobrir per a molts aquest concurs internacional. Si anem d’europeus, les coses no ens van bé. Hem d’anar amb aquest toc peculiar que sempre ens ha caracteritzat. En el moment que perdem aquesta essència tan nostrada estem condemnats a prendre la nostra identitat que sempre ens ha fet peculiars.
Europa ens permet compartir l’euro sense haver d’anar al banc a buscar canvi cada vegada que creuem una frontera. L’any 2002 moltes persones tenien por de reviure els temps de la Guerra Civil quan el canvi de moneda va convertir els bitllets en simples papers sense cap valor econòmic. Ara ja fa temps que ho hem superat i fins i tot ens hem acostumat a comptar amb la nova moneda amb multitud de variacions. Poques vegades fem servir les pessetes com a referència.
Això de que cada any d’una manera quasi sistemàtica es citin a les urnes es fa una mica pesadet en una societat on el passotisme va superant el seu pes real en el conjunt de valors socials. Quan la dictadura es va acabar, anar a votar feia il·lusió a moltes persones que durant molts anys van estar privades d’aquest dret. Però amb el temps hem anat descobrint que mani qui mani, les coses no canvien gaire. Llavors al final resulta que ens hem oblidat els grans programes i ideals de la nostra història més recent. Els nous missatges polítics que triomfen és quan et donen 2.500 euros per cada fill o una bestreta de 400 euros a compte de la declaració de Renda del proper exercici. Els de la dreta ( centre dreta) et garantitzaven arribar a cap de mes, però sense quantitats exactes. Una cosa més genèrica, sense entrar en detall. Però totes aquestes paraules màgiques que semblen extretes d’una aventura fantàstica del Harry Potter. Vivim immersos en grans termes com sostenibilitat, igualtat, mobilitat que encara continuen funcionant, però la seva credibilitat està en nivells tan freàtics que ja no els utilitzen ni els seus usuaris més coneguts, els polítics, com a puntals ferms per guanyar unes eleccions. Són termes massa prostituïts i han quedat quasi inútils en boca de la classe política.
Europa ens queda molt lluny per la majoria de mortals. Ara que cada dia utilitzem més els vols de baix cost i resulta una mica més econòmic anar d’un lloc a un altre, ens costa entendre una mica tota aquesta mena de pastís amb molts colors i formes que des de fa uns dies que ens volen vendre de mala manera. També ens declaren el seu amor, es preocupen pel nostre futur i que per un cop cada quatre anys que confiem amb ells. Aquesta malmesa confiança ja l’hem donada molts de cops a tothom qui ens ho ha demanat. Massa vegades les nostres bones intencions ens han sortit granota. A veure que passa d’aquí dos dies. Jo crec que si més del 50% dels electors no pensen com jo fins i tot ser un gran èxit. Tot depèn del temps, comunions, bodes, cites esportives i altres esdeveniments que ajudaran a polir aquest presumpta poca assistència a la cita electoral del diumenge. Molta sort i que guanyi el millor encara que a fi de comptes el dia següent serà el dilluns i pocs notarem el resultat de tot plegat.
Publicat el 5 de juny del 2009 al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada