El 2020 serà el primer any
optimista al Vendrell i en certa manera també al Baix Penedès on aquest color
és el que té el poder de les principals localitats de la comarca. Arreu ha anat
pactant segons li ha interessat, però com es pot veure al Consell Comarcal del
Baix Penedès els de sempre volen conservar el seu petit tros del pastís encara
que només sigui per repartir beques menjador o invertir en depuradores
esgavellades. Tenir quatre vicepresidents en aquesta entitat és una d’aquestes
coses que demostra l’esperit real que
tenen els nostres polítics. Un cop més posen en evidència el que pensa molta
gent d’ells.
El proper any hem caigut en
aquesta gran engany que és això de ser capital de la cultura catalana. Aquest
és un invent d’un senyor que ha sabut treure partida d’aquest postureig que
molts municipis catalans els agrada practicar pagant els seus veïns. No cal que
ningú de fora ben vestit i clenxinat ens posi ens una medalla. Podem anar perfectament al lloc on les facin i ens
les posem nosaltres mateixos. És només qüestió d’estratègia i no caure en
aquestes grans martingales polítiques. Trobo molt més decent i lògic que l’any
que ve estigui dedicat a un dels artistes més oblidats de la comarca com és
Josep Cañas i Cañas i pel que fa a Albinyana Joan Perucho. Cañas és una gran persona d’obra
internacional i que no ha rebut el reconeixement que es mereix. Puc dir que en
la perspectiva de tenir 50 anys que
vaig veure aquest senyor en vida en alguns dels darrers actes que va prendre
part. Era un jove treballador d’un diari comarcal que li tocava escriure la
seva versió de la realitat que tenia a l’abast.
Podem crear mil comissions i
estudis d’un altre miler de coses semblants com la via pública, la convivència,
els joves, els aturats, els qui van en monopatí, els qui no tenen llum, els que
no tenen casa, els qui no arriben a la
cap del mes, els usuaris de la Renfe i tantes històries que podríem omplir el
ple de mocions i propostes en uns debats que poden ser més llargs i intensos
que el Gran Hermano.
Darrera de tota aquesta
bastida hi ha d’haver una estructura, una capacitat de maniobrar, una voluntat,
unes bases, uns diners, uns tècnics. En massa d’aquests casos només hi ha la
lona que cobreix la realitat. Si fes una mica de vent veuries que el terra està
pelat del tot. No ens calen debats intensos de sis hores per parlar per coses
que no tenim ni competència. No cal que obrim 25 fronts en un parell de mesos i
ens dediquem a fer feina de formigueta en petites coses. Quan la cosa ja
estigui una mica lligada es tira endavant a per la propera. No cal tenir una
orquestra de 20 instruments desafinats i mal pagats, potser millor un conjunt
de tres membres que ens resultarà més econòmic i tindrem un millor producte.
La problemàtica del Vendrell
no ve d’ara ni de fa quatre anys sinó que és el resultat de 40 anys d’una
política nefasta en la majoria dels casos. Aquest paradís monetari que teníem
al principi d’aquest segle es va esfumar. Ara ens han deixat sense diners i amb
les conseqüències d’aquesta mala praxis política i un municipi mal ordenat.
Interès general en arreglar
tot el que s’ha fet malament, jo crec que no n’hi ha. Agafar la paella pel
mànec i canviar els vicis i les costums que ens han portat fins aquí doncs jo
no la veig molt clara, potser m’equivoco.
Ara per posa capes de pintura la
cosa si funciona. Si és el cas es posa un altre nom al centre educatiu i
no passa res. Una mica de xarxa social i sembla que estem davant una altra
realitat que continua sent en el fons la mateixa.
L’altre dia per set places
temporals del Consell Comarcal del Baix Penedès és van presentar 170 persones,
la majoria dones. No està malament fer el dia de la dona i el que faci falta,
però darrera cal una política social que aporti solucions reals i no només
fotografies per a la premsa que en un parell de dies cauen en l’oblit global.
Abans hi havia plans
d’ocupació que permetien que una petita part dels treballadors poguessin
aspirar a un lloc de treball de l’administració. N’entraven 10 per una porta i
potser se’n quedaven cinc que si complien una mica tenien el pa per sempre. Ara
el que passa és que n’entren 20 per una porta i en tornen a sortir 21 per una
altra porta al cap d’un temps que deixaran lloc a uns altres vint que els
substituiran per tornar a sortir i potser algú dels primers 20 podran entrar
per tornar a estar una temporada i anar girant. No volem ser els millors, ni
els més llestos, ni els més cultes sinó que primer hem de conèixer la nostra
realitat tal com és sense maquillatge, ni filtres i després en parlem. Sinó la
casa ens tornarà a caure sobre com ja ha passat en els darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada