Feia dies que tenia ganes d'anar a veure el Gran Torino i al final ha arribat al Vendrell. Ahir vaig haver de persuadir a dues amigues que no els hi agradava el Clint Eastwood. Però jo sabia que la cosa valia la pena i calia jugar-se-la. Al final es van donar per vençudes i van optar per acosta peli per sobre la del Banderas. Doncs tot i l'oposició inicial vaig quedar molt bé perquè després dels primers 20 minuts van disfrutar molt amb aquesta peli d'aquest director veterà. És el fruit d'una persona ja amb molts experiències a les seves esquenes. Surten molts temes, com la convivència entre antics enemics de la guerra, la relació pares fills, els barris marginals, els valors dels nous joves. Feia dies que no disfrutava com un camell al cine. No us la perdeu. Quan van sortir els crèdits moltes persones vam aplaudir la peli. Aixo no acostuma a passar. No és el Clint Eastwood de l'oest. Està més proper a Milion dolar baby, però no us la deixeu escapar. Us en podeu arrepentir. És un humor intel·ligent des d'un avi cinic i sòl i en un lloc que no és el millor. Comença amb un enterro i acaba d'una manera genial. Feu-me cas.
Sempre endavant
Sempre la mirada amuny
1 comentari:
coincido contigo, un peliculón, y empieza la historia justo donde a la mayoría de los hombres se nos acaba el rollo, que es con la muerte de la parienta, a partir de ahí miramos la vida con otros ojos.
Esa me parece una buena reflexión que hace el Maestro Eastwood
Publica un comentari a l'entrada