Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 3 d’abril del 2009

Moltes felicitats pels teus primers 50 anys col·legi Àngel Guimerà

Corria l’any 1980, la història encara ens tenia reservats alguns esdeveniments que van marcar les darreres dècades de la història del segle XX. la Guerra Freda posa en un punt àlgid la tensió a les dues grans potències mundials, la URSS i USA que podia haver desembocat en una temuda guerra nuclear. Aquí a la península, vam viure un intent de cop d’Estat que molts encara recorden com si fos ahir. L’any següent, la figura del Naranjito ens va promocionar arreu del globus mentre aquí estàvem tots atents a la petita pantalla mirant els jugadors de les millors seleccions del món es disputaven una pilota rodona i no gaire gran. Mentre passava tot això a través de la tele en blanc i negre jo vaig venir a estudiar tot el segon cicle de l’Educació General Bàsica (EGB) a l’Àngel Guimerà. Jo venia d’un poble petit, Albinyana, i a l’arribar al Vendrell, per mi va ser tota un revolució. Només tenia 10 anys . Tot allò que hi hagués un parell o tres classes per curs, que ens passessin pel·lícules de dibuixos animats en la sala d’audivisuals, que anéssim al camp de futbol del C.E. Vendrell una tarda a la setmana a jugar al futbol i altres detalls per mi va ser una gran revolució. A Albinyana anàvem 4 o 5 cursos en una mateixa classe i la professora que teníem ja era gran i ens feia memoritzar coses i per repetir-les després davant d’ella. A l’arribar a l’Àngel Guimerà es va obrir davant meu un món nou que fins aquell moment m’havia estat desconegut. L’ensenyament al meu poble no és que fos ni millor ni pitjor. Feien el que podien dins les seves possibilitats. Els miracles només els trobem a missa o potser en política, però a l’ensenyament no n’hi d’aquests fenòmens paranormals.
Vaig ser un dels alumnes que van cursar alguns dels seus estudis en l’edifici de la Sindical perquè al col·legi del carrer Progrés ja no hi cabíem tots.. Al Vendrell només funcionava el Pau Casals i el col·legi de les Monges que si la meva memòria no em traiciona només era per nenes. Les Escoles bressol era una utopia. Hi havia alguna llar d’infants, però cobrir alguns casos, però poca cosa més Estem parlant que en aquell municipi vivien entre 11.000 i 12.000 persones i que algunes urbanitzacions com el Puig, Mas de’n Gual i altres només apareixien en alguns plànols del municipi com una previsió de futur encara molt llunyana.
A l’escola, la immensa majoria de professors no els he vist més perquè venien de fora del municipi. Aquests senyors ens van voler ensenyar molts coses, cadascú tenia els seus mètodes. Uns eren més moderns i altres encara conservaven algunes reminiscències del seu passat, però he de reconèixer que sempre vaig tenir un tracte molt bo i humà per part del professorat. Sempre que podien t’ajudaven, encara que tu ja sabies sempre a on dirigir-te i també a qui procurar evitar. Sempre hi ha gent que té millor tracte humà que altre.
Els professors s’hi esforçaven molt en nosaltres, encara que segurament ens volien ensenyar més de les que vàrem aprendre, però el més important que ens van transmetre és aprendre a conviure i a respectar els altres. Com vivia a Albinyana m’havia de quedar cada dia a dinar. Per mi van ser tan importants aquelles hores de convivència amb al resta d’escolars de totes les edats que comparties activitats d’oci. L’anècdota simpàtica que m’ha quedat està relacionada amb aquestes hores entre matí i tarda, el paper primordial de la tomaca que s’havia convertit en la reina de la cuina. Menys a la sopa i els postres a tot arreu la podies trobar en diferents formats. Anècdotes puntuals, a part, si continues estudiant a l’Institut, els coneixements que vas adquirint amb el pas dels anys són com un cubell buit on hi vas abocant coses, algunes, per diferents raons, s’escapen pels petits forats de la memòria i no les pots retenir. La resta la vas amuntegant i de mica en mica va configurant la base de teu coneixement. Llavors amb el temps vas seleccionant allò que més t’agrada o simplement t’interessa pel motiu que sigui. Jo el record de l’Àngel Guimerà no són tan un grapat de coneixements adquirits sinó un gruixut manyoc de petites vivències i experiències que després a la vida et resulten molt útils.. Els mestres, llavors aquesta figura era molt respectada per pares i alumnes, s’esforçaven perquè aprenguéssim moltes coses. Encara que jo he sabut mai quina era l’arrel quadrada de 64, però si que vaig aprendre on buscar la resposta. També em van saber transmetre molt bé que és molt més important tenir moltes preguntes que no pas moltes respostes perquè com més dubtes tens segurament més coses saps. Ens veiem al sopar del 27 de juny. Per molts anys i no perdeu aquest esperit que hi havia quan jo vaig passar per les seves aules. Endavant i a continuar ensenyant i educant a les noves generacions.

Publicat el 3 d'abril del 2009 al Diari del Baix Penedès