Cada dia ens deixem portar més pels anuncis dins l’ampli i temptador món de
la publicitat que ofereix tot tipus de serveis i productes. Abans era normal
que els grans i petits magatzems ens volguessin vendre a uns temptadors preus
les meravelles dels seus productes. No fa gaires anys, el món de
l’ensenyament també van entrar en aquest món en la cerca de nous
alumnes i retocant una mica l’oferta educativa perquè resulti més atractiva de cara als nous estudiants. Les
universitats instituts i escoles concertades i privades van seguir aquest pas
amb fermesa per matricular més alumnes en les seves aules. Hem de dir que
alguns centres privats o concertats des de ja feia anys que practicaven aquesta
política de captació. Els més religiosos són capaços d’acceptar els més alumnes
més ateus a canvi de poder fer front a
les despeses del centre. Uns pocs centres no han de caure en aquesta
política perquè, per diferents motius,
gaudeixen de les llistes d’espera que els evita entra en aquest món.
En altres camps també es viu amb intensitat aquest fenomen. La rivalitat
entre les diferents estacions d’inspecció tècnica de vehicles també vetllen per
la captació de nous turismes i camions perquè es converteixin en usuaris de les
seves instal·lacions.
Ben aviat això ens ho trobarem en el servei de Renfe com ja passa en altres
països com Anglaterra. Les vies seran públiques, però per sobre podrem veure
circular diferents marques de trens. Si són més espavilats, simplement en un
concurs de “bon rotllo” es repartiran amigablement les vies. Al final serà un
batibull de responsables i gestors que s’aniran passant la pilota l’un a
l’altre, sense que ningú et pugui treure les castanyes del foc.
En els serveis municipals de mica en mica també van caient més serveis en
empreses privades. La crisis serà el justificant ideal per anar externalitzant
i traspassant serveis públics al capital privat. Evidentment tots hi perdem,
però és el que marquen les noves tendències. Uns serveis ja difícils de
recuperar per la crisis que ens afecta i l’escurat que estan totes les
administracions. Els poderosos, com ja passa a gran escala, no són els que
estan ni al Congrés ni al Senat, ni al Consell de Ministres. Els poderosos
s’amaguen darrera les grans empreses i des d’allí mouen els fils perquè alguns
no hi perdin, de la resta, no importa. D’aquí pocs anys en un ajuntament només
hi treballaran els polítics, els seus assessors. Alguns d’aquests convertits en
pseudofuncionaris que faran els informes adaptats a les necessitats dels
manaires. No hi faltaran uns pocs policies per actes amb nota de premsa i una
munió de treballadors d’empreses subcontractades que seran els qui
s’encarregaran de la feina bruta en la seguretat, vigilància i el trànsit, neteja, cobrament d’impostos,
etc..
A partir d’aquí podríem entrar en el món dels patrocinadors. Potser no
estaria malament que alguna empresa
s’encarregui del manteniment de les papereres del municipi a canvi de
posar el seu logotip en la seva part visible. També tenim les parades d’autobús
que es poden aprofitar per aquestes finalitats. No oblidemla flota de vehicles que ofereix aquest servei.
Potser algun establiment ofereix el viatge gratis a canvi de que utilitzi el
transport públic per anar al seu centre. Una manera de fer publicitat i
col·laborar en el manteniment d’aquest servei públic.. A Lleida uns grans
supermercats van signar uns conveni en què es comprometien a vendre les bosses
de reciclatge d’orgànica a peu de cost. Tenim molts altres elements del
mobiliari públic que sense patir cap canvi radical podrien acollir alguna mena
de publicitat d’algun comerç. La segona part del tema és: ¿qui hi ha capaç avui
en dia i que tingui les ganes i la voluntat de destinar una part dels seus
beneficis a aquesta lloable iniciativa?
Al final d’aquest procés la paraula que definirà l’obertura o el
manteniment d’unes instal·lacions i
d’uns serveis serà la seva sostenibilitat real. Estem en plena economia de
guerra. La solidaritat dels darrers anys l’anirem pagant amb escreix en els
propers. Aquest serà el punt clau que
ha de marcar la política. Sempre quedaran obertes serveis o entitats que no són
viables econòmicament, però cada dia menys. Ara ens preocupàvem per la cultura
i les seves múltiples manifestacions, però a partir d’ara tot això serà
directament proporcional al seu finançament i el seu cost real. No funciona.
Doncs, fem un pensament.
Al final ens convertirem en un país d’analfabets i amb un accés restringit
a moltes propostes que només hi podran anar les persones amb una economia sana.
La gràcia i el benestar de què hem gaudit aquests anys que, per cert, tampoc
ens ha servit per aixecar aquest país ni en educació ni en ensenyament i ens
portat a aquest atzucac de difícil sortida. Molts diners que hem invertit no
serviran per res. Hem creat una generació frustrada. Uns quants se salvaran i
sabran buscar-se les garrofes.
Des de les escoles bressol fins a les llars de jubilats de mica en mica aniran perdent usuaris
perquè la situació social no permet satisfer aquests extres que fins ara
formaven part de la rutina. Algunes hauran de tancar per manca d’aportacions.
Això de portar el nen a una escola bressol o l’avi a una residència ja és com
un luxe que cada dia serà més inabastable per moltes famílies.. No crec que
triguem gaire a veure escoles bressol patrocinades per alguna marca
d’alimentació infantil i una llar d’avis amb un rètol molt gran de brou de
pollastre “light”. Abans que tanqui. Hem de confiar en els anuncis encara que
sigui d’una empresa amb uns ideals llunyans dels nostres principis.Article per publicar a partir del 18 de març del 2013 a l'Eix Diari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada