Els polítics quan fan alguna trastada de les seves el que fan si es veuen molt apurats és dimitir. Un exercici de de responsabilitat política és dimitir. Deixar-ho tot, sense que ningú l'exigeixi responsabilitat i a otro tema. Això és una de les grans mentides d'aquest sistema que per robar una llauna de sardines del veí pots anar a la presó. En canvi per embutxacar-te uns quants millons i no saber on s'han posat, només cal que dimiteixi quan la cosa ja no s'aguanta per enlloc. Un polítics que dimiteixi vol donar la imatge que es un martir de la societat, quan en realitat els martirs són tots aquells que se n'aprofitat d'alguna paraula. Hem de crear un nou diccionar de la llengua per anar polint aquests termes que semblava que havíem entés, però ara resulta que no.
Quan has tocat el cel, i sents a prop l'infern, camines sense fe, sense destí, sense sabiesa. Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anhels, és l'unica forma que tens, de continuar... Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem... Trencar aquest desencert, convences d'un mateix, tornem a les arrels, dels somnis que ens van veure néixer. (Lax'n'Busto)
Cap comentari:
Publica un comentari