Aquests dies passo força estones en una residència socio sanitària del Vendrell i és un món nou que coneixia poc. Realment quan veus la gent que formen part dels pacients o usuaris d'aquest centre vas descobrint que moltes de les persones que hi ha allí dins funcionen com autèntic autòmats. Hi ha algunes persones que s'hi que s'interelacionen parlant o jugant, però cadascú fa el seu paper i passa olímpicament de la resta. Realment, si estem en una societat hem de tenir en compte que el nostre futur va cap a aquest individualisme que marca el nostre comportament en una edat avançada. Jo això ho havia vist en casos puntuals, però de la manera global que ho puc veure cada dia. De tant en tant, si que hi ha algun brot derivat del tema social, però realment el que impera són autòmats que parlen amb els seus cuidadors, parents i amb la resta es desenten bastant. No sé si és a unes edats aquest sentiment ja no funciona o simplement és el fruit de la nostra vida.
Quan has tocat el cel, i sents a prop l'infern, camines sense fe, sense destí, sense sabiesa. Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anhels, és l'unica forma que tens, de continuar... Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem... Trencar aquest desencert, convences d'un mateix, tornem a les arrels, dels somnis que ens van veure néixer. (Lax'n'Busto)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari