Càrrecs vitalicis caducs

Alguns partits, associacions i entitats públiques i privades gaudeixen de presidents, gerents o persones amb càrrecs importants que sembla que estiguin més propers als càrrecs vitalicis que a una mena democràcia interna àgil i viva. Una de les coses bones dels USA és que el seu president no pot repetir més de dues legislatures. Això és una manera intel·ligent de renovació i d’actualització constant dels seus pols de poder més destacats. La renovació de les primeres espases del col·lectiu comporta necessàriament un canvi en el seu nucli més dur. Les conseqüències més transcendentals d’aquesta data de caducitat és que exigeix una alternança que aporta aire nou a la vida diària.

En aquesta la nostra societat, les coses funcionen d’una altra manera. En algunes entitats es produeix amb certa freqüència aquesta renovació, però en altres es tendeix una mena apropiació indeguda amb el risc que algun d’aquests petits  reietons més il·luminats els arribi inclús la possibilitat de que es converteixi en hereditari per als seus dofins escollits. El més interessant de tot plegat no és que a aquest petit manaire no se li demani que deixi el lloc a altres sinó que al cap del temps inclús se li fan homenatges i reconeixements per estar on està un parell de dècades seguides. L’altre risc a tenir en compte és que el seu nom, segons la corda política o amb qui va esmorzar cada matí, acabi per il·lustrar el nom d’algun carrer de la seva població. Una persona que la seva gran gesta ha estat  apropiar-se d’un lloc destinat a compartir al llarg de la seva existència amb altres similars no només no se’l censura sinó que el puges un parell o tres d’esglaons per sobre de la barrera de l’anonimat. Una cosa que em costa entendre cada dia més.

No estic dient que aquests alts càrrecs que acabes confonen el seu nom amb la seva posició dins l’estament no siguin ni bons ni efectius, ni honorables, ni competents. Només m’atreveixo a afirmar que el seu toc de gràcia és donar el pas a les noves generacions o altres persones que també puguin exercir les mateixes responsabilitats amb igual o millor competència. També es pot donar el cas que la cosa vagi a pitjor, llavors toca superar els entrebancs sorgits i de les errades treure conclusions que t’ajudin a fer el pas més ferm i més segur endavant.

Les entitats més fermes són aquestes que en un màxim de 7 o 8  anys renoven tots els seus càrrecs. Per conèixer com funciona un col·lectiu el més important és estar dins i veure com es mouen les forces i s’afronten els reptes diaris i puntuals. Fins que condueixes un vehicle no saps com va, encara que durant tota la vida t’hagis assegut al seient del costat amb els ulls ben oberts.

Les coses duren el que duren i fins quan duren. No hem de buscar eternitats quan la temporalitat és el que molts cops marca la nostra existència. Algunes d’aquestes entitats acaben convertint-se en fòssils socials conservant el nom amb alguna minsa subvenció per ajudar a pagar el dinar de Nadal. El món és dinàmic i ens hem d’anar actualitzant i més en els temps que corren. Les xarxes socials han provocat que un setmanari d’informació general gaudeixi de molt poc sentit. Ara la gràcia és la immediatesa dels fets i esdeveniments minut a minut.

El mateix passa amb la política. Molts dels partits de casa nostra són per alguns un signe d’identitat en front a la resta de la societat, però per altres no són més que una mena d’empreses de treball temporal sota el paraigües de al política. Tal com estan les coses, val més quatre anys de salari assegurat amb alguna excusa que caure en aquest laberint de l’atur que no saps mai si algun dia arribaràs a rebre una trucada per una entrevista com a molt. A partir d’aquí, les possibilitats augmenten, però l’objectivitat és una cosa massa absent per ser efectiva en aquestos casos de mínima esperança. Hem de veure les coses en la seva pròpia realitat i anar desmuntant tòpics que ens han anat introduint amb el temps com a fets normals i quotidians. Article publicat a l'Eixdiari a partir del 4 de febrer del 2013