Primer, les persones

Després d’aquestes setmanes ens queda recuperar la normalitat que teníem fins ara. No aspirem a gaire gran cosa més. Primer ens hem de situar on estàvem per intentar seguir endavant amb els nostres projectes i propostes.

Estem vivint en una comarca víctima d’una mala política econòmica de les darreres dècades que ens ha portat a situacions molt lamentables. Nosaltres en aquell exemple on un professor explica a classe que un pare reparteix uns diners per igual als seus tres  fills. Un els guarda tots per al futur. Un altre inverteix la meitat i l’altra part la posa a bon esguard i un altre ho malgasta tot de bones a primeres. A partir d’aquí es pot aplicar també per aquells alumnes que deixen d’estudiar per entrar en el món del treball i així tenir diners per viure un xic millor i aquells altres que prefereixen estudiar i aconseguir algun ingrés durant l’estiu o els caps de setmana per cobrir les seves despeses formatives.

Aquesta comarca és la que el pare li va donar la seva part i després del cap d’una setmana el fill ja no tenia ni cinc a la butxaca. Llavors aquest il·luminat molt espavilat esperant que la sort canvies el seu camí va anar a demanar més recursos a bancs i entitat financeres. Al cap d’un temps ja no podia fer-se càrrec de les despeses més bàsiques  i va tornar a anar amb els seus progenitors que li donessin un cop de mà. Aquests que l’estimaven al veure que tenia la mà foradada ho van acceptar a condició de  controlar rigorosament  les despeses durant els propers 10 anys perquè no tornes a fer de les seves.

Nosaltres encara estem immersos per un pla d’estalvi fruit d’estirar més la màniga que la mà en els nostres recursos econòmics. Hem viscut d’un superàvit que cada any el regidor de torn ens anunciava amb un clar missatge que tots intentàvem entendre, però el deute anava creixent.  El problema de tot plegat és que aquests diners ningú sap on van anar. Aquí s’han fet moltes cases i segones residències. Els ingressos  de tot això s’han perdut pel camí. Ara tenim una vila impossible de sostenir si apliquem això de la cohesió territorial entre totes les zones per igual.

En aquests moments de greu crisis sanitària i econòmica  hem de donar suport a la societat vendrellenca d’una manera ferma i decidida. Hem de vetllar clarament pel seu teixit comercial que està passant com la majoria per dies molt negres. En una enquesta recent del CIT entre els seus associats ja va aparèixer una dada prou clara, que la meitat d’ells després d’aquesta pandèmia possiblement tancaria les portes. Si ara en una situació normal ja tenim un panorama poc optimista, després de tot això la cosa es posa molt fosca.

Des de l’Ajuntament i altres entitats públiques s’hauria de reduir considerablement el tema impostos i taxes municipals com les escombraries entre d’altres. Per altra banda serien necessàries ajudes a fons perdut per ajudar al comerç a tirar endavant i poder entrar en la normalitat quan abans millor. Potenciar els artistes de casa nostra perquè les despeses que hi hagi en oci i cultura sigui com més millor per gent d’aquí. Quan la cosa estigui millor ja anirem a buscar a la Rosalia perquè faci un concert multitudinari a la Rambla Cañas. Els pàrquings municipals i la zona blava que tinguin un preu simbòlic i inclús gratuït per aquells que facin compres en el comerç de la vila durant un marge de temps concret.

Ara més que mai les poques empreses públiques i privades  hauria de realitzar el nombre màxim d’adquisicions en empreses de la localitat afavorint el comerç local i també contractar amb  les empreses de serveis de casa nostra. Buscar pactes amb entitat bancàries per reduir el tipus d’interès per aquells professionals  que ho necessitin per tornar a engegar màquines.

Després des de serveis socials s’ha de destinar una considerable quantitat de diners a ajudar a les persones per sortir d’aquest atzucac que tenim al davant. Darrera el coronavirus ve una gran foscor perquè avui molta gent en prou feines, en una situació normal, pot viure el dia a dia i quan passa malastrugances com aquestes es molt dur remuntar i mantenir el tipus. 

Les solucions no han de venir ni per Sant Joan ni per l’agost ni per l’octubre, sinó que tot això ha de ser imminent. S’han de buscar mecanismes per poder ajudar al teixit comercial d’una forma immediata i efectiva. Totes les administracions han de posar la seva part.

Si no hi posem una solució real podem viure les difícil conseqüències d’una postguerra sense conflicte declarat però on malauradament hem perdut massa éssers estimats i ens hem carregat moltes realitats empresarials i un teixit molt feble que anava trampejant la realitat. Quan tot sigui normal dintre un municipi que ja per la seva idiosincràsia natural ja no és normal del tot per les estadístiques que encapçala en podem parlar.  Ara toca reforçar dels principis bàsics de la nostra societat i de la nostra raó de ser. Ja tirarem 4 ó 5 castells de foc quan la cosa se solucioni, ens hem de posar a treballar per una vila cohesionada i on la gent tingui una porta on trucar i que respongui amb solucions i no  amb respostes tan conegudes com torni vostè demà o hi estem treballant. No necessitem ni grans discursos que no diuen res com estem acostumats ni promeses que tothom sap que no es compliran. La situació és molt crítica encara que el Mickey i la Minnie ens distregui per les tardes mentre estem al balcó mirant com passa la vida pel davant nostre. Aquest és un poble anormal on oficialment mai passa res, però si ens hi fixem bé veurem que ara pinten més bastos que mai. Un cop més hem de ser valents i destinar una molt part important d’aquest pressupost municipal que està a mig tramitar a tornar tot  a la normalitat. Després ja parlarem d’herois i farem festes a la platja. Ara toca poder treure el cap a la superfície per poder veure el nostre entorn i caminar només caminar pel nostre futur. Després ja correrem si fa falta. Moltes felicitats a totes les persones que  s’hi han implicat des de els voluntaris de la Xarxa fins als que cosien mascaretes i altres formes de suport i a tots aquells que han donat la cara des del primer dia a primera i segona línia.