La història del Baix Penedès a vegades sembla que es pugui personificar com
les aventures d’aquell pubill a qui li va correspondre dels seus avis per
herència una masia rica, molt ben situada envoltada de camps conreats i
acompanyat d’un feix de bitllets per fer-ho realitat. Va procurar per als seus
pares un pis de Barcelona perquè hi fessin la seva vida diària lluny de les
terres. Tot seguit va marxar cap als seus camps amb molts projectes per fer-los
realitat. Es va posar mans a la feina amb ganes i voluntat, però al cap d’un
temps va tornar a pidolar més diners als pares. El pressupost se li quedava
curt amb el farcell de projectes que volia executar convertit en tot un
emprenedor modèlic. Els pares el van alertar molt seriosament sobre l’enorme
risc de la seva política empresarial. La sostenibilitat del nou vaixell era una
fita per assolir. Per una tercera vegada, el nostre protagonista va tornar un
altre cop a trucar a les portes dels seus progenitors. Aquest cop li van dir:
mira fill meu et pagarem totes les despeses que tens, però pensa que ens has de
tornar els diners en deu anys amb un petit interès. El nen content i satisfet
va tornar a fer de les seves sense tenir massa clar que l’amenaça dels seus creditors més propers era ben certa
perquè ja estaven cansats de tenir aquell fill díscol. El primer que va fer el
nostre protagonista quan es va fer càrrec de les seves propietats per potenciar
l’harmonia amb el veïnat era organitzar àpats variats i balls nocturns amb
conjunts de música amb qualsevol excusa. Per començar a bastir el nou negoci es
va buscar cinc amics de tota confiança que l’ajudessin a tirar la nova empresa.
El principal era el gerent qui
s’encarregava de menar el timó d’aquest vaixell de muntanya. Un gran salari
assignat era la prova evident de la seva eficàcia en aquest camp. Evidentment
que aquest personatge no tenia cap mena d’experiència en negocis similars, però
era amic d’un amic del cosí d’un cunyat d’un alt càrrec de Barcelona. Una
persona amb moltes influència i molta vàlua que ningú podia obviar. Evidentment
el crack necessitava un assessor que l’ajudes a buscar informació i realitzar
una planificació coherent i raonada de tot aquell negoci que els havia de
portar a coincidir amb les grans estrelles de la política nacional. Ell
executava la feina amb el seu portàtil des de Barcelona. No mostrava gaires
ganes d’embrutar-se les seves sabates amb la pols de la terra. Evidentment el
nostre nou pagès havia de tenir en el seu organigrama un comercial que
comercialitzes els seus productes arreu. Una persona de paraula fàcil, capaç de
vendre fum a tort i a dret encara que els seus compradors es pensessin que
estaven davant d’una persona honesta i amb una línia de productes molt
engrescadora. Entre una cosa i l’altra necessitaven un administratiu amb
contracte d’auxiliar i el salari mínim interprofessional que s’encarregués de
portar els comptes diaris, gestionar el magatzem, agafar el telèfon, atendre
les visites al celler i fer de guia quan fos necessari entre altres moltes
coses que el dia a dia aniria marcant.
En tot això, el nostre hereu de
casa bona necessitaria un pagès que l’ajudés a complir amb el dia a dia del
camp. Un jove fitxat en un d’aquests mòduls d’agricultura pràctica en 670 hores
amb certificat d’assistència que ja havia cursat informàtica a distància, però
per manca de constància a l’hora de posar els colzes no va poder superar la
prova final. Per donar una mica d’alegria al seu migrat salari de becari,
estaria contractat com a cambrer en els saraus que organitzava el seu
empresari.
El nostre jove empresari s’escarrassava juntament amb el jove pagès per
poder tirar la masia endavant. Entre tots ells van endegar una línia de
productes ecològics, naturals i arrelats a la terra, però la seva producció era
minsa i no arribava als mínims que exigia el pla d’empresa. Però havien de
treure el producte al mercat per començar a donar resposta als creditors que el
trucaven contínuament.
Cada any elaboraven uns pressupostos amb unes dades de superàvit prou
evident i ben marcat. El seu objectiu era mostrar els beneficis socials
d’aquestes festes particulars amb amics on corria el vi de la bodega del costat
i el menjar de Barcelona que arribava en furgonetes frigorífiques.
Però en un moment donat, el gerent se li va ocórrer la gran idea de llogar
les propietats a una gran multinacional del sector que s’encarregaria de tirar
tota l’empresa endavant i satisfaria tots els seus deutes. Una manera clara de
reduir despesa sense perdre ni un cèntim.
Al cap d’un temps aquesta gran empresa va plantar un gran cartell anunciant
que estava en venda. Dues empreses xineses es disputaven la seva titularitat.
Tots els personatges centrals de la trama van passar a fer un curs de
manteniment de celler subvencionat per l’atur. Els pares mentre vivien feliços
a Barcelona gaudint de les oportunes ofertes de vacances de l’Imserso. Ningú el
va ajudar, però tots l’estimaven molt. Publicat a l'EixDiari a partir del 28 de gener del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada