La noia que volia pintar un quadre

La noia que volia pintar un quadre i no tenia ni pinzell, ni tela, ni colors. Només moltes idees que li voletejaven pel cap. No sabia com fer-ho. Preguntava a casa seva, als seus amics, a la seva família i li deien que sinó tenia colors no podia pintar cap quadre. En la vida hem de posar els nostres móns dins unes ratlles i donar'ls-hi color perquè la resta de gent ho pugui mirar i entendre. La noia que volia pintar se sentava al costat de l'arpa i  li explicava els seus projectes. L'arpa abraçada de les seves mans es posava trista i plorava notes en la part més baixa del pentagrama. El món l'empenyia a què agafes un ordinador i estudiés anglès, però ella només volia pintar un estol de somnis que navegaven en la seva ment. Un dia passejant per la sorra es va acostar a un estany tranquil colorejatde petits peixos que es movien lliurement en aquell petit espai. Ella es va acotar. Va acostar la cara i en els seus ulls verdosos va apàreixer un gran quadre que es va reflectir a l'aigua. Un món desordenat, ple de colors vius i intensos. Unes persones grans que agafaven uns nadons eren els protagonistes marcats amb unes poques traces de dibuix i plenes de color de molt color que era la vida. Ella va poder veure en aquell toll d'aigua el quadre que volia pintar. Un quadre que es el seu dibuix. Ara quan obre els ulls es pot veure que hi ha al seu darrera. Només t'has de deixar portar, però no ho digueu a ningú perquè en aquest món hi ha molts lladres de somnis que atrapen il·lusions i les guarden en una caixeta que no s'obra mai. La noia que volia pintar quan vol pintar un altre quadre torna a aquest toll d'aigua i es mira. Ella creu que ningú més sap el seu secret, però algun dia descobrirà que entre els peixos hi habita un angel caigut. Però això en un altre capítol, senyors.