“El 25 de desembre fum, fum, fum” diu la cançó popular catalana que fa
poques setmanes tots escoltàvem i
altres fins i tot s’atrevien a entonar. L’altre dia una bona amiga em deia que
tot el trobem en els mitjans de comunicació era fum.
Si ens hi fixem bé aquesta és la nostra realitat immersa en una intens
núvol de fum. Els polítics en els seus discursos i rodes de premsa ens vénen
capses de fum a mida perquè tothom
quedi bocabadat davant les seves propostes. Els bancs i caixes durant molts
anys també s’han dedicat a vendre’ns una mica de boira en format de plans a
llarg termini que algun dia llunyà ens podrien aportarien grans i suculents
beneficis. La crisis ha servit per obrir totes aquests paquets. Al donar-hi una
ullada dins hem comprovat que el seu interior estava ben buit i en molts casos
ple de teranyines.
Les grans companyies i empreses ens ofereixen en els seus anuncis grans
descomptes en totes les modalitats que molts cops quan arribes a la botiga
descobreixes que darrera hi algun truc que només sortia en la lletra petita. El
dia que et vols menjar una sola pizza i tens el congelador atapeït et trobes davant un greu problema logístic. Resulta que pel preu
d’una te’n donen dues, però si mires seriosament les tarifes pots comprovar que
el que has d’abonar per un parell és lleugerament superior al que pagaries per
una de sola. Misteris de la ciència, però resulta més provocatiu treure al
mercat aquest tipus d’ofertes que altres més racionals.
Fum és la modalitat de molts centres educatius que en comptes d’oferir els
títols tradicionals han generat una àmplia varietat de cursets, seminaris,
conferències, tallers i altres denominacions modernes per fer caure als
candidats en les seves xarxes educatives. La universitat és una empresa com una
altra. Això ho hem de tenir clar. Si s’han de baixar els nivells per tenir més
estudiants a les aules. Doncs es fa un petit reajust. Aquí no passa res. Veus el currículum d’un sol full d’un xicot de
60 anys que es pot assimilar a un jove de
25 anys amb tres fulles i mitja plena de multitud de nomenclatures modernes que
en alguns casos et veus forçat a utilitzar el diccionari per entendre alguns
termes massa innovadors. Mentrestant els llibres s’han d’anar canviant any a
any per donar vida al sector alhora
que sembla que l’editorial
s’adapta als nous coneixements científics. Molts diners. Al final, inclòs el
professor ha d’acabar utilitzant per
directrius del centre el nou format de l’editorial perquè els pares estiguin
contents i es vegi justificada la despesa realitzada.
El fum que ens vénen contínuament a través de mitjans de comunicació que engloba tota una sèrie de personatges
mediàtics que han fet d’aquesta la seva gran passió. Les persones fugim de les
nostres realitats més properes i ens afanyem a seguir el dia a dia de
futbolistes, burgesos, polítics, noblesa o de les persones de classe alta, o
que s’ho creuen de la nostra realitat més quotidiana. Ells han de donar aquesta
imatge adequada al seu perfil públic. Potser el millor cuiner del món té
serioses dificultats per coure un ou ferrat a la cuina de la seva llar. D’això
viu l’home i ho necessita per alimentar el seu perfil públic.
Aquesta fumera social ens serveix per omplir l’actualitat del dia a dia,
per fer-nos feliços i somiar en un món millor. Per creure en mags, bruixes i
efectes miraculosos Alguns polítics amb poca visió de futur volien aprofitar
aquesta boira sobre el futur de Catalunya per plantar unes eleccions autonòmiques. Per sort, moltes persones van
saber distingir entre la bromera i la realitat. Els resultats obtinguts van ser
un fidel reflex de la realitat, no pas de la boira.
Els problemes vindrien si molts d’aquests somnis
es fessin realitat sense tenir temps a reaccionar. Imagineu que ens toques la
grossa de Reis, Catalunya fos
independent i em cada capital de comarca hi hagués un Corte Ingles. Ens
col·lapsaríem sotbtadament. Segurament tindríem molts més problemes que els que
havíem tingut fins aquell moment. Potser en comptes de tenir una gran joia
interior ens atacaria una immensa frustració col·lectiva que ens deixaria a
tots a la vorera del nostre camí particular cap a Ítaca. La gràcia està en
saber veure el terra entre bromes mentre al nostre costat tots van cantant
“fum, fum, fum”. Article publicat a l'Eixdiari a partir del dia 16 de gener
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada