Avui dia 9 de gener fa exactament un any que vaig començar un règim sever de batuts, pastilletes i verdura, molta verdura. De petit sempre he tingut problemes de sobrepés, he provat moltes mètodes i fins aquest no havia sortit mai efecte. És una lluita constant contra tu mateix. Un acte de complaença i desafiament constant que et porta per una muntanya russa a la vida amb moltes baixades i de tant en tant alguna pujada. A la facultat Tenia un amic que em deia que això d'estar gordo era perquè la grassa en realitat no és res més que barreres del nostre cos davant la societat que reflecteix barreres virtuals que nosaltres ens plantem a la nostra realitat. La manera de perdre això és treure'ns aquestes muralles fisiques del nostre entorn. Això s'ha de fer controlant el menjar, fent esport i també de coco. Això és el que he fet per treure una mica d'aquesta mena de coixinet que m'ha servit durant motls anys per enfrontar-me al dia a dia. No és més que una vàlvula d'escape que tenim, com ho pot ser l'esport o fumar. En el moment que t'ho treus t'alliberes algo i et sents més lleuger per fer coses. Abans em sentia pesat i encara que el meu coco anés ràpid, el meu cos li deia que no que era molt costós. Ara ja li diu més cops que si. Jo he estat dels tipics grassonets, bones persones que al final alguns cops sembla que siguis una mica el que fa la broma de la colla, el graciós, almenys la cara amable. La persona d'un grup de desconeguts a qui t'acostaries a demanar-li que et guardes la cadira. Una persona que d'aporta bones vibracions. Si suposo que ho continuaré sent, però ara em trobo més lliure per fer coses i no hem trobo tan aferrat a mi. Això que et diguin bon nen massa vegades potser t'estan dient que ets un xic massa tonto, et deixes prendre el pèl. Ara igual te'l prenen però ara et sents diferent amb la sensació que ho pots canviar. Encara que tothom sigui igual, la societat encara té uns perfils de persona molt marcats que s'apliquen constanment. Molts cops ens atrevim a jutjara una persona com és per dins si el veiem guapo o lleig. El nostre subconscient encara ho fa molts cops si li donem via lliure. A les persones grassonetes et resulten com un òs de peluix molt tendre que també es preocupa per la resta de gent. Molts cops ho fa perquè no es preocupa per ell i es cuida dels altres com d'ell mateix. Aprimar-me m'ha servit per veure a la gent més propera, per ser més jo i per creure més en mi perquè has superat un repte personal. Alguns amics de tota la vida m'han dit que això dels batuts era una mentida perquè coneixien molta gent que després de fer el règim han tornat pitjor del que estaven. Potser veritat perquè passes per un canvi de personalitat més o menys important segons la persona. Però la gràcia és saber mantenir-se encara que és normal un petit rebot perquè no és el mateix menjar carn que estar tot el dia amb la batidora. En realitat menjar no és altra cosa que davant d'un problema o repte en comptes d'afrontar-lo cara a cara, et menges una bona hamburguesa amb patates. Però al cap de poc descobreixes que tens dos problemes.
Una de les sensacions que feia anys que no gaudia era seure al terra mirant endavant. Això amb els quilos de més m'era impossible. Mira que la cosa és una tonteria, però ha estat una gran sort poder estar així. Vull agrair a totes les persones que m'han ajudat a tirar endavant i a les persones que m'han desaconsellat els batuts, a uns i els altres per dir-me la veritat i per ser sincers amb mi. Ha estat un any en què he conegut persones molt importants i la vida continúa. Si fos a fer repetiria i no em pensava mai que menjar-me una mandarina o una llauna de tonyina seria tan gratificant per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada