Una de les converses més interessants que apareix a l’hora d’esmorzar és
sobre la versió dels pares sobre els nens i l’escola. Aquest és un tending tropics
de moltes taules i cadires un pic les mares o els pares han deixat els seus
fills amb als seus centres. En molts casos, encara que la crisis ho ha llimat
una mica, la tàctica consisteix en: jo t’escolto. Després exposo el meu cas que
segurament serà com a mínim un xic millor que el teu. Tot això dins la
diplomàcia femenina amb bones paraules i mirant que la partner no perdi el
somriure. Altres opten per, d’una forma dissimulada, exposar que la seva és una
altra lliga i que allò no va amb elles.
Un dia, parlant amb gent de la meva generació, nascuts a cavall de l’any
1970, vàrem descobrir amb molta sorpresa que a nosaltres se’ns va aplicar uns
criteris formatius en total dissonància amb els mètodes actuals que sembla han
de servir per donar una millor qualitat en l’ensenyament.
En el tema de la llengua. Jo fins a l’institut la majoria de les meves classes eren en castellà. Evidentment que
la nostra primera professora ens parlava en català, però els pocs llibres que
teníem eren castellà amb una important presència del pensament de l’antic
règim. La meva primera professora, Dolores Gavarró Masa, que va traspassar
l’any passat i que sempre guardaré molt bon record, ens feia memoritzar el
resum final de cada lliçó que havíem d’aprendre de memòria i recitar un a un
davant seu. Evidentment que en el meu Albinyana nadiu no hi havia ni psicòlegs,
ni pedagogs, ni altra persona que la
professora que s’encarregava de tot, menys de la neteja de l’aula. Pel grup
reduït de nens que érem compartíem aula de des de primer curs fins a quart curs.
Evidentment cada any escoltaves el mateix encara que no anés per tu, però tot
quedava una mica en la memòria. A
l’escola hi entraves quan tenies 6 anys. Això de les escoles bressol, que és la
paraula moderna de les guarderies, res de res.
Menys en un poble amb quatre gats i no sempre ben avinguts. Evidentment
no portàvem uniforme. En un racó teníem una calefacció de gas-oil que ens
donava calor en els dies més gèlids de l’any. Evidentment encara que no fos un
col·legi religiós celebràvem el “Mes de Maria” quan havíem de portar flors al
petit altar que teníem en una tauleta dins l’aula. Si no et portaves bé, doncs,
cara a la paret una estoneta o altres càstigs més severs que tothom coneix. Als
10 anys vaig aterrar al Vendrell. Allí ja era tot molt diferent. La majoria
dels meus tutors eren aragonesos, per tant, no cal dir que el català, en
comptades ocasions. Cada aula, un curs. Nens i nenes barrejats. Ja no ens feien
aprendre de memòria el resum final de cada capítol del llibre, però tampoc la
cosa va evolucionar gaire. Aquí vaig descobrir que no et podies barrejar amb els
companys de les altres generacions, els uns per grans i els altres per petits.
Una història que sembla que encara dura en aquestes primeres dècades del segle
XXI
Després el institut del Vendrell, una manera molt útil de fer comarca. Això
actualment és difícil. En alguns municipis fins i tot es fa barri perquè
conviuen més d’un institut en una mateixa població. Allí vaig començar a
aprendre escriure en català, encara que no va ser fins a la facultat que vaig
decidir posar punts i comes on tocaven i mirar-me una mica les regles de
l’ortografia. El meu càstig de cada estiu era fer quaderns “Rubio”. La meva lletra era i continua estant a
l’alçada d’alumne de primària. Però no em preocupa. D’aquí un temps saber
escriure amb la mà serà un nou crèdit per uns pocs que la cursaran. Avui en dia acostumats als teclats
de tot tipus que ens ordenen la nostra vida, a part de la firma i bon nadal
quan toca poques coses s’escriuen. L’ordinador va ser el meu gran invent que em
va reciclar dins la normalitat perquè molts cops era un incomprès simplement
perquè no entenien les meves grafies.
Vaig aterrar a la facultat de filologia de Barcelona perquè tenia clar que
no volia fer ni dret ni història i per pura simpatia amb els companys i connexió
la professora d’àrab de primer, la Roser Puig, em vaig introduir en aquest món
que m’han ensenyat moltes coses i m’ha obert les portes d’una nova manera
d’entendre el món. Això era el 1987, quan això de la immigració era com un
compte de Juli Verne. He après tant a classe com a fora d’ella. El més interessant
de la vida no està als llibres sinó en les persones que en són les autèntiques
protagonistes. El currículum no acostuma a aporta gaire gran cosa de ningú,
només t’acosta a una realitat que en cinc minuts amb la persona ho supera amb escreix.
Avui en dia que cada dos per tres canvien els plans d’estudi. Els pares
s’han de gastar un munt de diners en material escolar que canvia cada principi
de curs. Alguns professors aconsellen comprar el mínim possible encara que a
alguns pares els pugui sembla que la qualitat d’un mestre es valora per la suma
de la factura de llibres que han pagat. Al final de tot, hi ha d’haver
comunicació entre el mestre i l’alumne en diferents graus i nivells. Jo he
après a estimar l’àrab, la natació amb la Mònica i ara, la música amb la Marian.
Els professors m’han tramès aquest esperit eteri i me l’he intentat fer. M’han
sabut posar el cuc en el meu interior.
Jo m’he espavilat perquè ganes de saber i conèixer més coses. Puc omplir
més o menys el currículum en aquests coneixements, però m’és indiferent, jo en
gaudeixo a cada pam. Aquesta és la gràcia de tot plegat. Potser al final de tot,
els títols de màsters, graus, doctorats i d’altres amb paraules
altisonants els donaran com si es
tractés d’una màquina de begudes refrescants, però ells s’ho perdran. Pel que
es veu, els nivells de l’ensenyament cada dia estan pitjors i mira que tothom
lluita per l’efecte contrari. Alguna cosa realment sembla que no funciona. Publicat a l'Eixdiari a partir del 8 de gener del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada